La Diada
Ahir a la nit vaig escoltar i veure per TV3 el missatge del president de la Generalitat, José Montilla. En primer lloc ja té nassos que un català que viu a Madrid, és a dir, no precisament a la altra part del món, hagi de conectar amb la televisión de la seva terra mitjançant el canal internacional de Televisió de Catalunya, davant la impossibilitat de fer-lo per la via normal. Trist que això passi al segle XXI en un Estat que s’autodenomina de «les autonomies».
Tot i això, avui és festa a Catalunya. Avui és la Diada i crec que, malgrat les Rodalies, i Renfe, i El Prat, i la ministra de Foment, hem de celebrar la Diada pensant més en el futur del païs que en el passat i fins i tot en el present. I penso també que hem de deixar de mirar-nos tant a nosaltres mateixos y començar a treballar de forma eficaç. Ahir la presidenta de la Comunidad de Madrid va aprofitar la seva entrevista amb Zapatero per demanar alló que tant de mal provocava en l’Estatut: el traspàs de les competencies de Rodalies. No ho va aconseguir, però si augmentar el nivell d’inversió de l’Estat a Madrid i projectar un plà de infraestructures per carreteres, més encara de las que ja tenen.
Les preguntes que delimiten el present i el futur de Catalunya crec que són: Tenim a casa nostra polítics de veritable talla? Hem de deixar de pensar menys en la senyera i en el símbols y ocupar-nos més de les coses quotidianes? Què ha de fer Catalunya per que tothom entengui que la nostra contribució a l’Hisenda estatal és molt superior a la de bascos o navarressos?
I la prova de foc: Ha valgut la pena l’esforç de l’Estatut?
Feliç Diada i Visca Catalunya. Malgrat els trens.